L'herència dels Macianets

He estat rellegint l'estimat Manel Ollé, a qui li dec molt. Copio i enganxo un fragment:

Amb la llaura la terra se soleja, s'oxigena i s'esponja; es prepara i s'enriqueix per a futures sembres, per a nous conreus. De vegades, l'home sua i li ragen regalims de suor pel front, per les aixelles, per l'esquena. Quan la terra és un punt molla, fetgenca i apegalosa se li encrosta damunt les soles de les avarques. Llavors l'home es descalça, deixa el calcer allà mateix i aixafa amb els peus nus la terra tova.

De vegades, si el nostre home és curiós, si li plau i té temps, si la faena no l'acaça i li ve de gust, torna a llaurar la terra pocs dies després. Tu ho has de saber. Quina és la millor rella? La que es dóna quan no cal. I potser diràs: per què tot aquest interès, i encara falta tant per a la sembra? Però la terra és ja una prometença.

(...)

- Un cop hi havia un pagès que comprava terra, i quan es mirava una finca es va punxar els peus i de seguida va dir: Me la quedo.

Volia indicar que si hi havia plantes punxenques (com ara cards, romegueres o calcides), per força havia de ser una terra bona del tot. Amb això us vull fer entendre que el llaurador es creix davant de les dificultats que se li presenten, i que les acara amb un generós somriure.

(...)

La terra eixorejada és un presagi de collita esponerosa. Però la llaura només és un preàmbul. Caldrà que al seu temps ploga, i que faça fred i sol i vent i tants d'altres factors... (n'hauríem de dir imponderables, com el meu amic Francesc de la Bossa Nova?) que hi juguen i hi intervenen.

I aquest home de qui us parlo podria ben bé ser l'Ismael, que abans de l'estiu ja serà pare, o l'Agustí del més Amunt o el Cincinnat (Luci Quint) o l'avi Tòfol que se'n va del món o tu mateix que ara em llegeixes.